5 Clàssics del cinema lèsbic

5 opinions sobre "5 Clàssics del cinema lèsbic"

1. Sincerament, perquè es facin pel·lícules lèsbiques com “La vida d'Adèle” prefereixo que no se'n faci cap… perquè molt dir que “donen visibilitat” i normalitzen però sembla que ningú veu que en realitat estem en allò de sempre: les relacions entre dones es converteixen en objectes de morbositat masculí i en escenetes degradants de pits i cons abans que en qualsevol altra cosa, i això és més un retrocés que un avenç.

   Sóc lesbiana i estic molt farta d'escoltar tantes lloances absurdes a aquesta pel·lícula que no és res més que el desfogament pornogràfic de les obsessions d'un director dèspota. Vaig anar a veure-la il·lusionadíssima perquè el còmic m'havia encantat i tenia les esperances de trobar-me amb alguna cosa igual de bona o potser millor, però no puc expressar la meva sorpresa en trobar-me tamany escombraries… Quinze minuts de porno lèsbic completament gratuït i injustificat que embruten la resta del metratge i actuen com a crida d'atenció desesperada (així com a crida a la recaptació, a l'audiència ia la crítica masculina) per disculpar tres hores insubstancials, desaprofitades i buides, de manera que podia haver donat de si una temàtica inicial tan fantàstica.

   El director només es va preocupar de rodar tisores i cunnilingus, no hi ha rastre de la profunditat de la novel·la gràfica, de la seva estètica captivadora, del seu bon gust, de la seva sensibilitat, del seu desplegament quant a temes i motius… només sexe explícit, posis ridícules i morbositat fàcil per arrossegar la gent a veure-la i convertir-la en vouyers.

   Sense aquestes llargues escenes de sexe la pel·lícula hauria guanyat en dignitat i força, precisament és contraproduent a la seva causa aquest excessiu regodeig. En lloc d'aquestes escenes (o de gran part) es podria haver aprofitat metratge i incloure, per exemple, una escena d'atac homòfob dels que estan tan tristament vigents a França o altres països europeus, això sí que contribuiria a una sensibilització més gran del públic i no una escena com la de les tisores amb què la pel·lícula cau al ridícul, es desqualifica a si mateixa i dóna la raó als que afirmen que és pornografia mostrada només amb el propòsit d'excitar.

   Quina és la intenció si no de regodejar-se de tal manera? Si no veiem vuit orgasmes, no entenem la passió entre les dues protagonistes? O la “necessitat” de ficar aquests quinze minuts de sexe salvatge era perquè si ningú aguantaria tres hores soporíferes veient una actriu amb cara d'empanada? Molt més important i vital per a la trama era l'escena suprimida en el muntatge final dels pares d'Adèle fent-la fora de casa quan l'enxampen al llit amb l'Emma, ​​que al còmic marca un punt d'inflexió importantíssim a la vida de la protagonista i així hauria d'haver estat igualment a la pel·lícula per entendre millor el seu desemparament i la seva solitud. Per què es va suprimir llavors? Per donar més minuts al sexe? És incomprensible.

   Em pregunto com és possible que ningú (o molt pocs) vegin què és en realitat aquesta pel·lícula: una fantasia pornogràfica d'un director heterosexual, basant-se en un judici apriorístic de com follen dues lesbianes que no és més que el seu propi desig posat en imatges (ia més tirànicament, en pla “vosaltres toqueu-vos fins a l'extenuació que jo filmo mentre baveig”).

   Si hagués estat dos homes els protagonistes (o un home i una dona), el director no s'hauria recreat mai així en una escena sexual entre ells i la pel·lícula no hauria estat tan brillant per als crítics. Si la parella hagués estat heterosexual i si el sexe, encara que realista, hagués estat tractat de manera més subtil, aquesta pel·lícula ni se'n parla. I encara menys se la premia. Però és clar, als crítics heterosexuals els ha agradat molt i per això va guanyar Cannes…

   Per això, el que m'escata de tot això (a part que m'és impossible simpatitzar amb un senyor que ha fet que les seves actrius se sentin gairebé abusades…) és que el director ha reduït una història complexa sobre l'amor, l'amistat , la intimitat… en una llarguíssima escena de sexe feta des del punt de vista d'un observador masculí que redueix les lesbianes i les dones en general en objectes hipersexualitzats les pràctiques sexuals dels quals han de ser aquelles que desperten els desitjos del públic.

   Com sempre, es redueix les dones (lesbianes o no) al mateix. Objectes. Objectes amb què vendre, comerciar, excitar… objectes masturbatoris i poca cosa més.

   Aquesta pel·lícula no fa cap favor a la causa homosexual, ans al contrari.

   Si m'estenc tant i m'expresso amb tanta vehemència és perquè vull que el meu punt de vista (que és el de moltes lesbianes també) ajudi a entendre per què tanta indignació justificada amb aquesta pel·lícula, per això insisteixo a donar explicacions del que considero que és un enuig lògic (el que també sent la pròpia autora del còmic) i no una pura histèria “perquè sí”.

   Recomano encaridament la lectura del còmic original perquè qualsevol comprovi la diferència per si mateix en tot allò que afirmo: és clar que hi ha sexe, de fet ningú nega la necessitat que n'hi hagi, però està tractat d'una manera completament diferent: amb bon gust, sensibilitat i respecte. Són escenes estètiques i realistes, no tan facilones, exagerades i grolleres com a la pel·lícula, on la mirada masculina i gairebé onanista es delata per si sola.

   L'autora, Julie Maroh, també va expressar la seva indignació sobre això. Consti, insisteixo, que en cap moment es discuteix sobre no mostrar sexe a la pel·lícula, de fet és necessari i està justificat que es mostri, però no AIXÍ. El problema no és amb el sexe explícit sempre que estigui justificat i ben presentat. El problema és quan s'ha decidit mostrar una escena sexual llarguíssima amb l'únic propòsit de crear morbositat gratuïta i polèmica per després voler prendre l'espectador per ximple, fer-se l'ingenu i pretendre vendre'l com a “art”. Això és el més indignant. Més que una relació sincera i realista entre dues dones sembla una fantasia pornogràfica força tòpica (i fins i tot ridícula per determinades postures) d'un home heterosexual.

   Tingueu per segur que si Kechiche hagués dirigit Brokeback Mountain o una història d'amor amb dos homes com a protagonistes, ni de conya s'hauria recreat tant. És per aquest cúmul de circumstàncies pel qual les lesbianes ens sentim tan ofeses: se'ns redueix sempre al mateix, al mateix paper d'objectes destinats a donar plaer o morbositat a l'audiència…

   És curiós que les lloances més grans procedeixin, justament, d'homes heterosexuals; les dones, heters o lesbianes, la posen força pitjor i són molt més crítiques. Serà potser perquè la cosificació sexual de la dona és una cosa tan enquistada a la nostra societat, en tots els àmbits, ho tenim tan admès, que ni es permet capgirar-la quan algú ho qüestiona (i llavors, de fer-ho, se'ns titlla d'histèriques , mojigates o estretes de ment, com si confonguéssim “oberts de ment” amb “necessitat de mostrar sexe explícit”) i, com sempre, es visibilitza les lesbianes només per a la consecució del plaer masculí; se les mostra com a objectes sexuals a la pantalla amb la hipòcrita excusa que cal veure aquestes escenes pornogràfiques per entendre la vida de la protagonista.

   I així, la vida d'Adèle queda reduïda a “La vida sexual d'Adèle”. Una pel·lícula fàcil, vulgar, pornogràfica, amb tot el que podia haver donat de si (no es dedica amb prou feines atenció a la lluita interior de la protagonista, als conflictes amb els seus pares i amigues ni la solució als mateixos, no s'incideix en la necessitat d'una visibilització i normalització més grans, etc…)

   Crec sincerament que Kechiche no va voler desenvolupar amb la mateixa extensió i profunditat cap altre tema més que el sexual, disfressant tal quantitat exagerada d'escenes pornogràfiques sota tres hores de “cinema” i “art”. El director sembla que només s'adreça a un públic específic perquè lloï la seva obra. Podia haver fet una veritable meravella, però es va deixar encegar pel recurs més fàcil, masclista i explícit. És veritablement una llàstima.

   respondre

   1. Meravell escrit….deixen molt q desitjar, els directors i les pel·lícules

      respondre

   2. Estic totalment dacord amb tu. No podries haver expressat millor el que opino. No sóc lesbiana però en ser bisexual em sento totalment agredida i indignada amb aquestes coses. I en comptes que estem avançant de vegades em fa la sensació que avança per conveniència ia disposició de l'heterosexualitat i no realment per la nostra causa. Però lamentablement vivim en una societat patriarcal i el que més odi falocentrista. Així que haurem de lluitar molt més per aconseguir que se'ns respecti i no només per la nostra causa. El dret d'estimar qui vulguem sense distincions de gènere. Tots som igual de persones.

      respondre

2. Moltes lesbianes estem molt fartes d'escoltar tantes lloances sobre aquesta pel·lícula, i la nostra indignació no és una mera rebequeria perquè sí sinó que està plenament justificada per la hipocresia el masclisme d'aquesta pel·lícula. Si algú vol fer porno, que ho faci, però que no ho justifiqui fent veure que defensa alguna cosa o algú i sobretot que s'atreveixi a trucar-ho pel seu nom ia no disfressar-ho d'una altra cosa. És clar que als homes heterosexuals el tema lèsbic els encanta i els atrau moltíssim, però se'ls veu molt el plomall perquè després ho neguin amb tanta hipocresia… El que ha rodat Kechiche no és art, és simplement pornografia per canalitzar les seves pròpies fantasies i disfressar-les a través de tres hores de “passió”, “filosofia dels cossos” i “sensibilitat”, i si alguna cosa em molesta especialment en aquesta vida és que tractin de vendre'm una moto falsa o que em vulguin fer combregar amb rodes de molí.

   El quadre del tipus que s'excita veient sexe entre dues dones és tan antic com el món, i “La vida d'Adèle” no fa sinó alimentar la fantasia de què es nodreixen les pel·lícules porno de tota la vida. No entenc amb quin dret aquest director s'ha atrevit a utilitzar les lesbianes a través d'una pel·lícula que no és res més que una apropiació masclista, aprofitada i morbosa de la seva sexualitat.

   En cap moment dic que el sexe sobri en una pel·lícula o que s'hagi de tapar. El sexe pot ser explícit i necessari en una pel·lícula, és clar que sí, però quan es mostra de manera tan evidentment morbosa, degenerada (pel que fa al còmic) i vulgaritzada com aquí doncs sí, em sobra, perquè veure unes tisores de 10 minuts no crec que m'aporti res a la resta de l'argument, ni a mi ni a ningú, tret de mera excitació o morbositat… això és l'indignant, que el director està lluny de ser ingenu o esteta en haver-les rodat, sinó morbós. La nostra indignació (mia i de moltes lesbianes) rau en el fet que la mirada d'aquest director és força hipòcrita, perquè ens vol vendre unes escenes sexuals suposadament filmades amb realisme, bellesa i sensibilitat quan el que veiem és pura recreació pornogràfica amb fins comercials . El sexe lèsbic ven, i això el director ho sabia i per això ho ha explotat, per això totes les justificacions d'aquestes escenes ens semblen contes i enganys força perversos. Crec que molts oncles han vist la pel·li només buscant les escenes porno, és més, aquestes escenes ja apareixen inserides desgraciadament a moltes pàgines porno d'internet…

   Sense aquestes escenes, que com bé dius sobren, la pel·lícula hauria guanyat en força i s'hauria apartat d'una controvèrsia gens beneficiosa. El sexe al cinema moltes vegades actua com un reclam morbós en si mateix que es desconnecta del relat en què està inserit. Per descomptat, la pel·lícula que ens ocupa és un exemple clar d'aquest efecte.
   El que és lamentable és que el director i els crítics lloadors siguin tan cínics i hipòcrites per fer passar aquest element determinant de la pel·lícula com un bell complement i no com un reclam morbós, i per tant, comercial.

   Ens ha costat molt que a les lesbianes se'ns respecti (i encara ens segueix costant diàriament) perquè ens tinguem a veure exposades d'aquesta manera i se'ns visibilitzi només per fomentar el mite eròtic davant del públic majoritàriament masculí, la qual cosa a més resulta de molt mal gust i molt frustrant, perquè sentim que és com si en exposar el nostre disgust ens increparen: “A sobre que us visibilitzem i d'una manera artística a més, us queixeu quan hauríeu d'aplaudir, sou unes histèriques i unes puritanes!”. És gairebé com quan les dones es veuen “obligades” a agrair aquesta floreta que reben pel carrer sense haver-ho demanat. Sincerament crec que el dia que veiem penis en pantalla amb la mateixa freqüència amb què veiem cons i pits podrem començar a parlar d'igualtat… i fins que no vegi una pel·lícula d'aquest mateix director que es recreï durant deu minuts en dos homes gais practicant un "justificadíssim" i "bellíssim" sexe anal seguiré pensant que Kechiche és un vulgar onanista i només ha buscat plasmar la seva pròpia fantasia. Però no crec que si hagués protagonitzat la seva pel·lícula dos homes s'hagués recreat així, ni hauria estat premiada a Cannes. Per tot això, tant aquesta pel·lícula com les seves intencions em semblen repugnants, i em compadeixo de Julie Maroh, l'autora, que ha vist la seva obra tan fastigosament vulgaritzada.

   respondre

   1. Totalment d'acord amb tu, la Paula. No em podria expressar millor. Lamentable.

      respondre