«L'amiga de la meva amiga» és una comèdia d'embolics lèsbica a cinc bandes dirigida per Zaida Carmona
Zaida Carmona ha presentat el seu primer llargmetratge «La amiga de la meva amiga»En el D'A Film Festival de Barcelona. La pel·lícula és un homenatge explícit a Éric Rohmer i la seva cinta «L'amic del meu amica«. Carmona ha creat una comèdia romàntica a cinc bandes en què interpreta un personatge atabalat i confús que torna a Barcelona després d'una ruptura amorosa. Un conte moral que passa als banys, els llits i els carrers de Barcelona, com descriuen al Verkami amb què van iniciar el projecte.
Aquesta naturalitat és la que la cineasta volia plasmar en el primer llargmetratge, que es va iniciar amb una pregunta: Com seria la pel·lícula de Éric Rohmer portada al meu entorn lèsbic i queer? Carmona reconeix que el llargmetratge va néixer com una lliure, molt lliure, adaptació de la pel·lícula francesa. Una influència, la daquest representant de la Nova onada, que en cap moment va intentar amagar: des del títol del film fins a certs plans, que constitueixen homenatges literals, com el que ens presenta el personatge de Zaida, però també la marató de pel·lícules del director que se succeeix durant la trama.
«Una pel·lícula de les amigues i per a les amigues»
«L'amiga de la meva amiga» es va rodar en tretze dies durant la pandèmia i amb un toc de queda exigent que no va impedir que tingués diferents localitzacions. Que les actrius implicades en el rodatge fossin amigues ho va fer més fàcil. “Quan escrivim el guió, sabia que volia filmar a Rocío Saiz; aquest paper l'havia escrit inspirant-m'hi, així que no podia ser una altra persona. Em va passar el mateix amb el meu personatge, m'hi vaig imaginar i ja no vaig poder sortir d'aquí, encara que em donés pànic dirigir i interpretar alhora”, explica Carmona a Moda. “Faleshores quan vaig començar a imaginar amigues o conegudes en diferents personatges i situacions. Era una pel·lícula de les amigues i per a les amigues, i s'havia de fer amb elles".
Ens venia de gust crear una ficció amb referents positius i no necessàriament exemplificadors, parlar de ties que no sempre ho fan bé, i no passa res. Volia fer una pel·lícula sobre els meus referents més grans, les amigues amb què he creat aquest entorn segur, familiar i una mica petard.
Perquè citant a Brigitte Vassall, un dels nostres cameos més estimats, “que allò petard no ens tregui allò polític".
