Ana María Moix, la Nena, com encara li deien els seus amics de la “Gauche divine” se n'ha anat. En silenci i de puntetes. Amb la mateixa dignitat que va mantenir fins al final.
Irònica, novíssima, mordaç, irreductible… Ens deixa molt més que una obra literària excelsa, ens regala l'exemple d'una vida sense armaris i sense reclinatoris.
Hi ha un noi pèl-roig buscant-la pels carrers de l'Eixample i Walter es pregunta per què se'n va anar. Però segur que en algun lloc hi ha un Bocaccio celestial i allà a la barra Terenci, Barral, Gil de Biedma i tants altres l'esperaran per prendre l'última copa, una altra més, i si s'escau ballar un vals més negre que la nit.
Tot just fa un any declarava en una entrevista “Potser tingui una edat suficient per acceptar que me n'he d'anar”. Acceptació davant de resignació.
No time for flowers.
Montse Trillo, directora de continguts de Gayles.tv
