No estem morts

L?escriptor Roy Galán ha publicat un text a Facebook sobre l?agressió al Centre LGTBI a Barcelona que hem volgut recuperar aquí.

GAYLES.TV.- Roy Galán és un escriptor gallec que s'acosta a la quarantena amb tres llibres publicats a l'esquena (un d'ells molt recent, per cert, “Ningú dins teu”). Llicenciat en Dret, però, ha centrat la seva trajectòria en tasques més creatives, literatura, il·lustració, fotografia. I es diria que tot ho fa bé, fins al punt que el suplement de El País ho va reconèixer com a nou talent per la seva tasca fotogràfica.

Però ha estat un text seu que hem llegit a Facebook, cosa que ens porta a voler publicar-ho avui aquí, a Gayles.tv. No només per l'emotivitat que destil·la i pel caràcter reivindicatiu, sinó també per la qualitat literària, pel bon fer i el compromís que vessa. Ens parla de l'agressió del cap de setmana passat al Centre LGTBI de Barcelona.

Que la seva lectura serveixi per reflexionar sobre allò que ha passat, sobre la barbàrie i el feixisme que ens ronda i, per què no? que sigui una ocasió perfecta per descobrir aquest gran escriptor i millor persona. Ens quedem amb la definició que en llegim a la seva web: “Roy Galán escriu des d'abans fins i tot que aprengués escriure. Perquè escriptor també és el que somia, conscient que hi ha un món al revers de cada lletra, i ens sembra el dubte de si potser no serà aquest el món real”.

Aquí teniu el text:

"L'odi sempre és una decisió.

Algú decideix escriure RIP llei LGTBi a terra.

Algú decideix trencar el vidre del recentment inaugurat centre LGTBI de Barcelona.

Escriure que estem morts.

No, no ho estem.

Tot i que ens han matat al llarg de la història de totes les maneres possibles en què es pot matar un ésser humà.

Ens han empresonat per ganduls i malejants, ens han provocat descàrregues elèctriques per curar-nos de la nostra malaltia, ens han afusellat i tirat a cunetes, ens han perseguit, insultat, escopit i copejat, ens han retirat els afectes, amenaçat de deixar de voler-nos si no canviàvem, xantatge amb explicar el nostre «secret», ens han estigmatitzat i responsabilitzat per portar un virus, ens han exclòs i discriminat i fet fora de les nostres llars a puntades de peu, han intentat que ens sentíssim culpables, que penséssim que ens mereixíem res de bo tret del Infern, que hi havia alguna cosa dolenta a ser els que érem.

I després ens han «acceptat» sota les seves normes, només si complíem els tipus de normalitat. Podeu unir-vos però això no és matrimoni, no ho embruteu, res de trucar a la vostra família ni de criar a ningú, perquè família és el que jo dic que és família, ells sí que són uns gais com Déu mana i no aquestes locazas de les carrosses, que facin les seves coses als seus llocs i no ens molestin, que divertits i guapos són, quina pena que no els agradin les noies, no se li nota res és que és molt femenina.

Quan no ha estat així i hem resultat «molestos», s'han ofès i enfadat en veure que no hem estat el que han necessitat que fóssim: Invisibles.

Però ja n'hi ha prou de fer com que no existim.

Perquè som malgrat el que pugui opinar ningú sobre les nostres existències.

Nosaltres no hem d'encaixar en el món de ningú.

Perquè el món també ens pertany.

Per molt que els foti.

Ens volen amb por, però nosaltres i nosaltres hem decidit lluitar amb la nostra alegria.

Perquè l'alegria i l'estimar són també una decisió.

Fer cordes amb els nostres dits.

Besar-nos.

Envair els carrers amb la presència dels nostres sentiments.

Viure amb orgull.