EDITORIAL.- Són molts els tractats, estudis i articles que s'han escrit sobre la situació dels homosexuals a Espanya durant el període franquista. Recentment la revista digital “Jot Down” ha publicat una excel·lent sèrie de textos sobre la manera com el règim dictatorial de Franco va utilitzar la moral i la sexualitat com a arma de sotmetiment i adoctrinament.
Un tracta de la situació que van viure gais, lesbianes i transsexuals en aquest període, però tot just un parell de paràgrafs tracten del lesbianisme perquè senzillament els ideòlegs del règim van decidir que no existia. Com apunta Empar Pineda, "el sexe entre dones no es perseguia perquè per al règim no podia existir".
Les dones en general havien de ser asexuals i tant la norma que avalava les relacions dins del matrimoni amb fins reproductius com la seva transgressió (totes les altres eren putes) s'emmarcaven en un concepte heterosexual. Fins i tot l'homosexualitat masculina, perquè els gais eren assimilats a dones i com a tals tractats amb menyspreu. El plaer era negat a les dones i fins i tot havia de disgustar els seus propis marits perquè suposava un indici de vici no desitjable. Sobre això un insigne rector de la Universitat Complutense de Madrid, Botella Llusiá, oncle d'Ana Botella per cert, afirma que “les dones que gaudeixen no són dones, sinó marimaxos i fins i tot l'excitació de la libido a la dona és un caràcter masculinoide”.
En aquest context es tractava de no reconèixer les lesbianes, no parlar-ne, no considerar possible l'existència d'una sexualitat aliena al control masculí. Quedaven fora del model i això va fer que en la majoria de casos es lliuressin de la repressió, només les més díscoles acabaven en centres d'internament dependents de Pilar Primo de Rivera, de qui sempre es va sospitar la seva preferència per les dones. En aquests camps de concentració que administraven monges, les internes eren rapades i se'ls administrava oli de ricí per netejar-los el cos i l'ànima. Posteriorment es procedia al
a “refeminització” basada en tasques considerades femenines i en la pregària.
A les zones rurals moltes lesbianes van buscar el convent com a alternativa al matrimoni, encara que la majoria eludeixen l'Església com a institució i s'emmascaren en les societats urbanes més tolerants en general amb la convivència entre dones. Creen les seves xarxes d'amigues, organitzen festes que eren ben vistes pels veïns perquè no hi acudien nois, generen un argot de reconeixement (entre elles es deien “llibreres” per identificar-se), organitzen excursions i sortides, però viuen sotmeses pel dissimulació i la negació. Es tracta de no fer ostentació, de no reconèixer mai en públic els teus sentiments sota pena d'acceptar elevades multes o el temut ingrés a Institucions per ser rehabilitades. No deixa de ser curiós que als centres penitenciaris espanyols es prohibís l'ús de pantalons a les recluses fins a finals dels anys 60 per temor que aquesta peça fomentés el lesbianisme.
Sovint es frivolitza sobre la situació de les lesbianes sota el franquisme dient que ho van tenir fàcil, que ni tan sols es van veure afectades per la “Llei de ganduls i mal·leants” o la de “Perillrositat social”, que no van ser víctimes dels aberrants tractaments i teràpies aversives amb electroshocks, vomitives, hormonals o lobotomies. En primer lloc això no va ser així en tots els casos i en segon lloc, al maltractament sofert per qualsevol dona sota el règim, les lesbianes van afegir el greuge de no existir, de ser negades en la seva essència més bàsica, que les cobrís un fosc mantell de silenci que en cap cas no es va tractar d'oblit o tolerància, sinó més aviat d'un estructurat pla que tenia com a objectiu últim la negació de la sexualitat femenina. I això durant dècades en un llarg període de temps que s'allargaria fins ben entrada la transició.
Editorial Gayles.tv
televisió Online
