EDITORIAL.- Avui, el dia que acabem de saber que el matrimoni igualitari ha estat aprovat als 50 Estats dels EUA, volem retre homenatge a qui sens dubte ha estat una icona gai per excel·lència i que va tenir poc a veure amb l'origen de les celebracions del Pride, Judy Garland.
Celebrem el Dia de l'Orgull i sabem poc sobre els fets que van donar origen a aquesta efemèride. No és aquest el lloc per fer un tractat d'història, però sí recordar que quan la policia va entrar al local de Stonewall per fer l'enèsima batuda, per colpejar, perseguir i arrestar els qui a porta tancada intentaven viure les seves vides al marge, molts estaven plorant Judy Garland.
Aquest 27 de juny del 1969 es calcula que unes 20.000 persones van assistir al funeral de l'actriu, de la nena prodigi que va commoure els cors de tanta gent que se sentia sola, fins al punt que els gais van començar a reconèixer-se entre ells amb un eufemisme: “amic de Dorothy”. De la Dorothy que dansava i cantava amb els diferents, amb l'home de llauna, amb l'espantaocells, amb el lleó covard que tan aviat va ser titllat d'homosexual per saberuts psiquiatres que es burlaven de la devoció dels homosexuals per la cinta de “El mag d'Oz”.
Han estat molts intents d'explicar la vinculació entre Judy Garland i l'inici del que seria el moviment de lluita per l'alliberament de gais i lesbianes. Algunes qüestions són objectives, com ara la influència d'un pare homosexual o la bisexualitat del seu marit. Fins i tot s'ha parlat de la identificació d'un col·lectiu perseguit i estigmatitzat amb algú que tampoc no va tenir una vida fàcil malgrat la fama. A l'imaginari col·lectiu, el viatge de Dorothy des de la una Kansas en blanc i negre, des d'un entorn opressiu i dogmàtic a Oz, reflecteix la fugida de milers d'integrants del col·lectiu LGTBI a un món millor, un univers de colors on l'arc de Sant Martí brilla sobre personatges diferents però que s'estimen i viuen en llibertat.
Per tot això, la matinada del 28 de juny de 1969 a la barra de l'Stonewall mentre els que havien assistit al funeral bevien i ploraven, un mal presagi flotava a l'aire. A la pel·lícula “Stonewall” de Nigel Finch, quan la policia entra a l'assalt i ordena silenciar el disc que sona a la gramola del local, algú es nega a obeir i respon amb una frase: “Judy es queda”. La veu de Judy Garland va quedar flotant al local ia les consciències de generacions.
En un dia tan ple de felicitat per a tanta gent com avui, no oblidem honrar la memòria dels qui ens han precedit.
Editorial Gayles.tv
televisió Online
