“Estimada Inés...” - Gayles.tv Televisió LGTB+

Guillem Clua publica a Twitter una carta adreçada a Inés Arrimadas que es viralitza en hores

GAYLES.TV.- El format de Twitter no li resulta aliè a Guillem Clua, va ser la plataforma en què va publicar la seva història fictícia sobre dos soldats de la Primera Guerra Mundial basant-se en una làpida que, de manera poc habitual, conté dos noms: Emili i Xaver. En resumeix la Wikipedia que és dramaturg, guionista, director d'escena i periodista ia partir d'avui afegirem que és l'autor d'un text demolidor per a Ciudadanos i molt especialment per a una dels seus líders, Inés Acostades.

Un fil de 23 publicacions, 23 perles per desemmascarar polítiques que, a més de menysprear-nos, ens tracten d'idiotes. I és que ja ho diu el refrany que "qui no vulgui pols que no vagi a l'era". Però Inés és tossuda i li plouen les zascas com a xucles de punta perquè ella és incombustible. Arrossega pels platós una motxilla plena d'arguments per negar el ridícul permanent que suposen els viatges a l'era. I així li llueix els cabells.

El text de Clua no s'ha de perdre a la pressa efímera de Twitter per això avui, des del respecte i l'agraïment a Guillem, hem volgut recollir-lo aquí íntegre i en format editorial perquè, de totes totes, ens identifiquem amb el seu contingut. Gaudiu-ho.

“Estimada Inés, No puc deixar de mirar aquesta foto. Aquesta mirada encesa de joia radiant, de missió complerta, de regals de Nadal acabats d'obrir. És la mirada de la nena que compleix els seus somnis, la de la victòria malgrat tots i malgrat tot.

M'hauria encantat veure aquesta mirada a la teva cara en altres circumstàncies. Era la mateixa mirada que teníem tots, el milió i mig d'assistents a la manifestació del #Orgull de dissabte.

Celebràvem els primers 50 anys de Stonewall, del principi de la lluita, del llarg camí que ens va permetre sortir dels inferns, i per fer-ho, homenatjàvem els grans, els pioners que es van trencar la cara perquè avui poguéssim gaudir d'alguna cosa propera a la igualtat.

Teníem aquesta mirada llesta, la mateixa que tu. I també el crit a la gola i el somriure sempre posat, adornat de brillantina, música i amor, i sempre en el record, la certesa que tots junts som millors, que res no s'aconsegueix si no anem a una.

Tot això donava sentit al nostre Orgull i alimentava l'esperança d'un món millor per a tothom, fins que vas aparèixer tu.

Vas aparèixer sense cap intenció de compartir el motiu de la manifestació. Ni tan sols vas voler signar el manifest que li hauria permès al teu partit a participar sense cap problema.

No podies signar-ho, perquè això implicava denunciar els teus pactes amb l'extrema dreta, als quals tu negaves arribar. Pactes als que vau arribar a Andalusia i dels que avui mateix tenim foto a Madrid.

Vas aparèixer amb una pancarta que deia “A l'Orgull anem”. Ni una reivindicació per al col·lectiu, ni un record per als absents, ni una mica de solidaritat amb un col·lectiu discriminat que només lluita per la igualtat.

Vas aparèixer amb un llançaflames i carregada de benzina, per arrasar amb la memòria d'aquells a qui volíem homenatjar. Allà només importaves tu, tu i la teva agenda, sortir als mitjans, córrer un espès vel sobre els teus pactes amb un partit que ens detesta.

Calia parlar tant sí com no d'una altra cosa. Allà les víctimes havíeu de ser vosaltres. I l'estratègia estava clara: l'has dut a terme a Catalunya, a Euskadi, al 8M (recordem el «feminisme liberal»)… ara no seria menys.

Com sempre, la teva intenció era apallissar el gos fins que et mossegués i després ensenyar la ferida als mitjans. Però et va sortir malament. Ningú et va mossegar. No vam mossegar l'ham. Estàveu envoltats de càmeres i ni una va gravar res.

Vas tenir tot el nostre menyspreu. Això sí. Encara ho tens i sempre ho tindràs pel que has intentat fer, però no hi va haver violència, no hi va haver agressions, només hi va haver un profund, profund i unànime rebuig.

I malgrat això somrius. Perquè saps que ho has aconseguit, que has trencat consensos abans inqüestionables, que els mitjans t'han donat una plataforma per presentar-te com una víctima, quan la realitat és que tu no has estat mai víctima de res.

Seràs una víctima quan et facin fora de la teva feina per ser LGTBI.

Seràs una víctima quan t'escupin al metro per besar-te amb la teva xicota, com acaba de passar a Barcelona.

Seràs una víctima quan t'enganxin una pallissa per Chueca perquè no camines com cal.

Seràs una víctima quan et vulguin imposar una teràpia de conversió perquè estimis o siguis allò que un bisbe considera que és correcte.

Seràs una víctima quan els teus representants polítics et diguin que ets un ciutadà de segona o et converteixen en un pària “que deixa pudor als carrers”.

Seràs una víctima quan els teus drets siguin moneda de canvi perquè un partit que s'anomena liberal ocupi quatre butaques en un ajuntament.

Seràs una víctima quan formis part d'un col·lectiu discriminat que sempre s'ha defensat amb dignitat i sense violència i malgrat això et diguin feixista.

Seràs una víctima quan des dels mitjans et truquin “gaytasuno”, “la manada de Marlaska” i altres lindezas i no es doni veu a ningú que et defensi.

Però res d'això no t'ha passat a tu. Per això no entenc el teu somriure… Fins que m'adono que la teva no és el somriure de la víctima que ha deixat de ser-ho…

…sinó el somriure del botxí. I tanta alegria als teus ulls, ens hauria de donar calfreds a tots."

GRÀCIES, GUILLEM!