Els llums i les ombres de la repressió de l'homosexualitat a la Cuba revolucionària
EDITORIAL GAYLES.TV.- Importa poc que un règim sigui totalitari o democràtic, republicà o monàrquic, que sorgeixi de les urnes, d'un alçament revolucionari o d'un cop d'estat; tots, absolutament tots tenen clarobscurs i molt especialment pel que fa a la qüestió del tractament de la homosexualitat. Per això ara, que les cendres de Fidel Castro reposen al cementiri de Santiago de Cuba després de 9 dies de dol i honors al líder revolucionari, potser és el moment d'intentar recapitular sobre la situació de l'homosexualitat en el règim castrista.
Quan els anomenats “barbuts”, Fidel i el seu germà Raúl Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos, Huber Matos i Juan Almeida entre altres, prenen el poder a Cuba provocant la caiguda del dictador Fulgenci Batista, es troben amb una situació social i econòmica que fa que alguns historiadors descriguin a la Cuba pre-revolucionària com “el prostíbul dels EUA”. Casinos, armes, drogues i prostitució, de tota mena, també la de molts joves cubans que, independentment de la seva orientació, ofereixen favors sexuals a canvi d'uns quants dòlars. En aquest context, Castro considera els individus homosexuals com un llast, un més dels vicis heretats de la Cuba de Batista, si no com a agents de l'imperialisme. A la paranoia de l'esclat revolucionari, bars d'ambient i zones de trobada d'homosexuals es consideren centres d'activitats contra revolucionàries que han de ser eradicats. El mateix Fidel el 1965 declara: “No podem arribar a creure que un homosexual pogués reunir les condicions i els requisits de conducta que ens permetrien considerar-ho un veritable revolucionari, un veritable militant comunista.” Aquestes paraules van obrir la veda per a allò que seria durant dècades una brutal persecució d'homosexuals i transsexuals per part del govern cubà.
El màxim exponent d'aquesta repressió el constitueixen els camps de treballs forçats que a la dècada dels seixanta es van instal·lar a la província de Camagüey. El seu objectiu era aïllar i tenir controlats elements susceptibles de suposar qualsevol tipus de dissidència amb el règim castrista, intel·lectuals, hippies, membres de sectes religioses i com no un nombre ingent d'homosexuals. Es tractava de les trucades Unitats Militars d'Ajuda a la Producció (UMAP), creades en principi per reformar aquells que s'havien negat a fer el servei militar o que, per causes diverses, havien estat rebutjats a les Forces Armades Revolucionàries de Cuba. Oficialment se'ls retribuïa amb un salari de 7 pesos i disposaven d'algun diumenge lliure. El documental “Conducta impròpia” de Néstor Almendros i Orlando Jiménez Leal ens mostra una altra realitat. La veritat és que la filosofia distava molt de ser reformista, més aviat es tractava de controlar i reprimir la dissidència de qualsevol mena. Després de rebre falses citacions per a controls mèdics, els seleccionats eren enviats als diversos camps de Camagüey on rebien de tot menys entrenament militar. Segons l'historiador Joseph Tahbaz, els allí reclosos passaven llargues jornades a ple sol treballant bàsicament a la canya de sucre, després venien les xerrades de “conscienciació” i en el cas dels homosexuals les “cures” i intents d'eradicar la seva conducta sexual. Segons el relat del dramaturg homosexual Hèctor Santiago que va ser intern en un centre de les UMAP, “de vegades et deixaven sense aigua i sense menjar durant tres dies mentre et mostraven fotos d'homes nus i després et donaven menjar i et mostraven fotos de dones.” El mateix Santiago ens parla de descàrregues elèctriques i altres “tractaments”. El resultat van ser 500 reclusos ingressats a centres psiquiàtrics, 70 afusellats o morts per rebre tortures i més de 180 suïcidats. Les xifres parlen per si mateixes.
Per descomptat, la situació a l'illa va evolucionar amb el pas del temps. El mateix Fidel Castro l'any 2010 en una entrevista a La jornada declara en relació amb la qüestió homosexual: “Si cal assumir responsabilitat assumeixo la meva. Jo no els donaré la culpa a altres (…). Van ser moments d'una gran injustícia, una gran injustícia! L'ha fet qui sigui. Si la vam fer nosaltres, nosaltres”. Aquestes paraules van posar fi a una persecució de 5 dècades i van marcar l?inici d?una obertura que, si bé no arriba a l?aprovació de les unions legals entre persones del mateix sexe, si prohibeix el 2013 la discriminació per orientació sexual. Una situació legal paradoxal en els temes que afecten les persones LGTBI. Per esmentar un exemple des de l'any 2008, les persones transsexuals tenen accés de manera gratuïta a la cirurgia de reassignació de sexe, però continuen tenint vetat l'accés a l'educació superior i gravíssims problemes per aconseguir feina, cosa que fa que sovint sobrevisquin al marge de la societat recorrent a la prostitució.
Hi hauria molt més a dir sobre el peculiar procés dels drets dels homosexuals a l'illa del Carib, sobre personatges com l'activista, la sexòloga i la diputada Mariela Castro, filla de Raúl i neboda de Fidel que des del CENESEX (Centre Nacional d'Educació Sexual), s'ha convertit en abanderada dels drets LGTBI a Cuba. I com no sobre el paper fonamental que el cinema cubà ha jugat en aquesta lluita, cosa que dóna de si com per ser abordada en un altre article.
No es tracta de condemnar a la revolució cubana ni de bon tros, els seus èxits en àmbits com l'educació o la sanitat van ser notoris, però com apuntàvem a l'inici tots els governs tenen clarobscurs en aquest i altres temes i la Cuba de Fidel no va ser ni millor ni pitjor en aquest aspecte que l?Espanya de Franco o la Itàlia de Mussolini.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=hCUP4Ai1CaQ]
Fonts: Magnet.Xataca.com, Publico.es, La Jornada
GAYLESTV
televisió Online
