La vida més enllà dels 50 sona a ciència ficció quan se'n tenen 25, cosa que els passa als altres en una dimensió paral·lela. Ens vam creuar pel carrer amb amables ancianes i respectables avis sense pensar que sovint ens miren des de les portes entornades d'armaris que mai no es van atrevir a obrir. Vides segrestades per el silenci i la por, per la mentida i el sobreentès. Són els nostres grans, són els que algun dia també serem.
Vivim immersos en la cultura del culte al cos ia la joventut, just quan l'esperança de vida es perllonga més en el temps. El edatisme, o marginació per motius d'edat, s'acusa especialment a la comunitat LGTBI. Passada la barrera dels 50 s'afronta una doble invisibilitat, la que provoca l'homofòbia i la negació del propi col·lectiu víctima de la síndrome de Peter Pan.
Urgeix obrir un debat profund sobre el tema, promoure iniciatives com la «enquesta sobre les necessitats de la gent gran LGTB» que impulsen la Fundació Enllaç il´Ajuntament de Barcelona. Impulsar activitats de lleure, pisos tutelats, espais de trobada… No es tracta de negar la integració, però sí d'evitar penoses voltes a l'armari en geriàtrics on haver de tornar a amagar emocions i vivències.
Els maies creien que en fer 52 anys tornàvem a néixer després de travessar per totes les variables d'experiència. Hi ha més vida, no és el final del joc.
Montse Trillo, directora de continguts de Gayles.tv
