EDITORIAL.- La presència cada vegada més habitual de personatges transsexuals al cinema i les sèries de televisió ha fet saltar a la palestra un tema: per què els personatges transsexuals no són interpretats per actors i actrius transsexuals?
I ja tenim polèmica a la vista, amb defensors i detractors, amb postures extremes que defensen a mort el blanc o el negre oblidant que hi ha 256 tonalitats de gris. La reivindicació té el seu origen en aquest moment en la interpretació del personatge de Lili a “La noia danesa” per Eddie Redmayne. Per a molts està esplèndid, espectacular, per a altres frega l'histrionisme en alguna de les escenes. Sigui com sigui, l?elecció de l?actor es va guanyar la repulsa de col·lectius transsexuals que consideraven inadequat i fins i tot perillós que el paper fos interpretat per un home. Enumerarem breument els arguments que enarboren:
- fer-ho perpetua la situació de desigualtat que afronta la comunitat trans a la indústria cinematogràfica. Per al càsting de “La noia danesa” es van presentar actors i actrius trans, però el paper li va ser assignat a un home.
- Triar un home per al paper d'una dona trans alimenta la confusió entre transsexualida
di travestisme. En algunes cintes com “Transamerica” la interpretació de la transsexual recau en Felicity Hoffman, es dóna la correspondència en gènere entre personatge i actriu, ambdues són dones. De fet, el paper d'Einar abans de transformar-se a Lili hauria pogut ser interpretat per una dona. - La interpretació a càrrec d'un home alimenta la imitació de “allò físic” sense entrar tant al perfil psicològic. I l'única forma de transsexualitat que es planteja com a acceptable és la que aconsegueix confondre's entre el col·lectiu cisexual, la que salta del perfil masculí al femení. En cap moment no es contempla l'expressió d'altres identitats no binàries.
La llista de greuges continua i probablement siguin certs i estiguin justificats, però la qüestió seria: Volem que els actors i actrius transsexuals siguin relegats a interpretar únicament papers de transsexuals? Per ventura Laverne Cox manca de talent interpretatiu per encarnar un rol de dona? o Ens resignarem que a l'esplèndida Jamie Clayton de Sense8 només se li ofereixin papers de trans? Poden semblar preguntes absurdes però és que les reivindicacions del col·lectiu transsexual poden acabar sent una arma de doble tall. És que el teatre de Shakespeare no era interpretat exclusivament per homes tant en els rols masculins com femenins? La mateixa situació es donava al teatre kabuki japonès, en què joves nois interpreta
ban els papers de dona.
No pretenem qüestionar les reivindicacions dels grups trans, només matisar que l'art interpretatiu és i ha estat sempre això, la capacitat de ser altre, d'encarnar un altre ésser, home, dona, hetero, trans, tant se val què o qui assumeixi un rol i cap la possibilitat que demanant que siguin persones transsexuals els qui interpretin personatges transsexuals estiguem limitant les seves possibilitats interpretatives. I és que no posicionar-se no està ben vist, no prendre partit es considera de covards, hem abandonat al fons d'un calaix la bandereta de la neutralitat, el terme mitjà, l'acord, el consens o com a mínim el “excepte honroses excepcions”. S'ha de ser molt d'alguna cosa, a sac, sense fissures, de te o de cafè, del Barça o del Madrid, actiu o passiu, nocturn o diürn, de platja o de muntanya. Cal mullar-se, deixar clar del costat de què o de qui ets. Però hi ha temes per als quals els extrems no funcionen, perquè parteixen de postulats erronis que es desmunten a què se'ls sotmet a un mínim d'anàlisi, però ens apuntem a la seva causa perquè mola, perquè com no reivindicarem els drets d'una minoria, especialment si es tracta del col·lectiu LGTBI?
Editorial Gayles.tv
televisió Online
