EDITORIAL.- Potser aquest no és el títol més atractiu per captar l'atenció, però conté ni més ni menys que la llavor per canviar el món. El diccionari de la RAE diu del terme “empatia”: "Identificació mental i afectiva d´un subjecte amb l´estat d´ànim d´un altre". Allò de posar-se a la pell de l'altre, de plorar amb les llàgrimes alienes i alegrar-nos amb les alegries. Fins a aquest punt és vital l'empatia que les persones amb trastorns psicopàtics solen tenir-la molt minvada o no tenir-ne. Com que són incapaços d'entendre o sentir el que li passa al proïsme, el dolor els és indiferent.
Avui dos titulars d'actualitat ben dispars tracten en certa manera sobre aquesta empatia o la manca d'aquesta. El primer ens parla de la publicació de la traducció com “El meu princeset” del llibre “My princess boy” de Cheryl Kilodavis i Suzanne DeSimone. Sobre el contingut, el traductor diu que «aborda què passa quan un nen petit trenca amb les normes de gènere».
Però més enllà d'aquesta descripció succinta, commou el que una de les autores escriu sobre el conte i sobre el seu propi fill: “Vaig començar a témer que es fiquessin amb el meu fill o l'assetgessin per anar a l'escola amb un vestit, així que vaig parlar amb la seva professora. Ella va parlar alhora amb altres persones sobre els meus temors i vam fer un pla per donar-li suport a ell ia altres nens que també eren diferents. En vista de les terribles conseqüències de l'assetjament escolar, introduir debats sobre l'acceptació ens pot portar a parlar de coses bàsiques, com la empatia. Com posar-nos al lloc de l'altre? L?empatia suposa fer esforços. Implica parar atenció. Requereix compromís. Necessitem practicar-la. I practicar-la més. I tornar-la a practicar”. El text ho diu tot.
El segon titular parla de els tweets ofensius que han circulat sobre el tràgic accident d'aviació del vol entre Barcelona i Dusseldorf on han perdut la vida 150 persones. S'ha de ser molt canalla per alegrar-se perquè “total les víctimes eren catalans, no persones” (cito textualment). O potser s'ha de no tenir empatia, és a dir, ser un psicòpata.
Què tenen en comú aquestes dues notícies? Evidentment “l'empatia” o la seva falta. La tolerància, l'amor, l'enteniment de la mare d'un nen transgènere i la malaltissa manca d'escrúpols de qui s'amaga a les xarxes socials per aprofundir més les ferides del proïsme.
Cal denunciar fets com aquest, però després ignorar-los. Millor llegir “El meu princeset”, millor donar-lo a llegir a les escoles i ensenyar als nens i nenes a tancar els ulls i intentar sentir, pensar, parlar, viure en un altre jo. Perquè si aprenen això serà difícil que s'alegrin del dolor aliè, difícil que davant d'una tragèdia com la que viuen les famílies de les víctimes, facin com els psicòpates de Twitter i s'atreveixin a escopir el verí que els omple l'ànima.
Editorial Gayles.tv
televisió Online
