«No tindreu el meu odi»: el discurs del vidu del policia mort a París emociona França
GAYLES.TV | «Pel que fa a mi, pateixo sense odi». El discurs de Etienne Cardiles, vidu de Xavier Jugelé, el policia assassinat dijous als Camps Elisis, ha commocionat a França a l'homenatge solemne que ha tingut lloc aquest dimarts a la Prefectura de París.
Cardiles ha reconegut que la pèrdua del seu company li ha provocat "un dolor extrem i profund" que confia que passarà "algun dia". Jugelé, de 37 anys, era defensor dels drets homosexuals. Era membre de Bandera, una associació de policies LGTB i havia participat en protestes contra Rússia per prohibir propaganda homosexual.
Transcripció del discurs d'Etienne Cardiles a l'homenatge a la seva parella de fet, Xavier Jugelé, víctima de l'atemptat a París del 21 d'abril:
ETIENNE CARDILS
Xavier, dijous al matí, com és habitual, vaig anar a treballar mentre tu encara dormies. Durant el dia ens vam enviar missatges sobre el nostre pla de vacances, un viatge a un país tan llunyà que m'havies dit que estaves impacient per fer perquè mai no havies anat tan lluny. Els detalls dels visats i les nostres preocupacions per trobar allotjament omplien els nostres missatges d'un feliç frenesí, ja que teníem els bitllets d'avió reservats des de dimarts.
Vas començar el teu servei a les dues de la tarda, amb aquell uniforme que cuidaves tant perquè el teu aspecte per mantenir l'ordre havia de ser irreprotxable. Els teus companys i tu havíeu rebut com a missió unir-vos a la comissaria del Districte Vuitè, on havíeu, com tantes vegades, vetllar per la seguretat pública a la bella avinguda dels Camps Elisis. T'havien assignat el número 102 de l'avinguda, davant de l'Institut Cultural de Turquia. Jo sé que aquest tipus de missions t'agradaven, perquè eren els Camps, era la imatge de França: era la cultura allò que protegies.
En aquell moment, en aquell lloc, va passar el pitjor, per a tu i per als teus companys. Un d'aquests successos que tothom té por i que tots esperen que no arribi mai.
He tornat a casa a la tarda, sense tu, amb un dolor extrem i profund que potser es calmi algun dia, no ho sé. Aquest dolor m'ha fet sentir més a prop que mai dels teus companys, que pateixen com tu, en silenci, com jo, en silenci. I pel que fa a mi, jo pateixo sense odi. Prenc aquesta fórmula a Antoine Leiris (el marit d'una de les víctimes de Bataclan que va deixar el seu testimoni en un llibre), ja que la seva immensa saviesa davant del dolor em va admirar tant que vaig llegir i vaig rellegir les seves frases fa uns mesos. És una lliçó de vida que em va fer créixer i que avui em protegeix.
A mesura que van aparèixer els primers missatges que informaven els parisencs que un succés greu estava passant als Camps Elisis i que un policia havia mort, una veueta em va dir que eres tu, i em va recordar aquesta fórmula generosa i sanadora: «No tindreu el meu odi». Aquest odi, Xavier, no el tinc perquè no s'assembla a tu, perquè no es correspon en absolut amb allò que feia bategar el teu cor, ni amb allò que feia de tu un policia, un guardià de la pau. Perquè l'interès general, el servei al proïsme i la protecció de tots eren part de la teva educació i de les teves conviccions, i sabies que la tolerància i el diàleg eren les teves millors armes. Perquè darrere del policia hi havia l'home, ja que només ens vam convertir en policies per elecció. L'elecció d'ajudar els altres, protegir la societat i lluitar contra les injustícies. Aquesta missió noble, que assumeix la policia i que sovint s'entén malament.
Jo, com a ciutadà, fins i tot abans de conèixer-te, ja l'admirava. Aquesta professió de policia és l'única a què fa referència la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. A l'article 12, assenyala aquesta evidència: «La garantia dels Drets de l'Home i del Ciutadà necessita una força pública», amb una precisió que és útil en aquest moment políticament important: «Aquesta força es constitueix per al benefici de tothom, i no per a la utilització particular d'aquells a qui ha estat confiada». És la visió que tots dos compartíem d'aquesta professió, però només és un costat de l'home que eres.
L'altra banda de l'home era un món de cultura i alegria, on el cinema i la música ocupaven un lloc immens. Cinc sessions de cinema en un dia magnífic de sol a l'agost no et feien por. I sempre en versió original pel purista que tu eres amb aquesta llengua, l'anglès, que volies parlar a la perfecció. Tu encadenaves els concerts, de vegades seguint els artistes en una gira completa. Céline Dion era la teva estrella, Zazie, Madonna, Britney Spears i tants altres feien vibrar les nostres finestres. El teatre et transportava i ho vivies plenament. Cap experiència cultural no et feia enrere. Fins i tot la pitjor de les pel·lícules la veies el dia de l'estrena, fins al final, independentment de la qualitat. Una vida d'alegria i de somriures immensos, en què l'amor i la tolerància regnaven com a propietàries incontestables. Eixa vida d'estrella tu l'abandones com una estrella.
Vull dir als teus companys que em sento molt a prop seu. Vull dir als teus caps policials que he vist la sinceritat als seus ulls i la humanitat en els seus gestos. Vull dir a tots els que lluiten per evitar que això passi que conec la seva culpabilitat i la seva sensació de fracàs, i que han de continuar lluitant per la pau. Vull dir a tots els qui ens han traslladat el seu afecte, als teus pares ia mi, que ho agraïm profundament. Vull dir a la teva família que estem units. I els nostres més propers, els qui s'han preocupat tant per mi, que s'han preocupat tant per nosaltres, que són magníficament dignes de tu. A tu et vull dir que estaràs al meu cor per sempre. T'estimo. Continuem sent dignes i parem atenció a la pau. I guardem la pau.
GAYLES.TV
televisió Online
