NEWS.- Només al món de la màgia la paraula invisible té tanta presència com a l'àmbit LGTBI. Es demana visibilitat, es denuncia la invisibilitat, fins i tot en algunes associacions hi trobem comissions de visibilitat, és a dir, qui dóna la cara als mitjans de comunicació quan per algun motiu som notícia.
Somiar ser invisible, estar sense ser vist, és una fantasia infantil recurrent, que tornem a experimentar a l'edat adulta quan sospitem una infidelitat o senzillament quan, després d'una separació, pagaríem el que no està escrit per poder contemplar la nostra exparella dormint ni que fos per última vegada. Fora d'aquestes situacions, ser invisible no és cap ganga perquè suposa no existir.
A aquest estadi de no existència va ser al que Mahmud Ahmadineja, llavors president de Iran, va condemnar a milers i milers d'homes i dones del seu país. Va ser en el transcurs d'un discurs pronunciat a la Universitat de Columbia als EUA fa 8 anys on, interpel·lat sobre la qüestió de la diversitat sexual, va respondre: “A l'Iran no tenim homosexuals com al vostre país. A l'Iran no hi ha aquest fenomen”.
Així va ser com va arrencar l'estranya epidèmia que encara ningú no ha pogut explicar amb claredat. Cada vegada que dos homes es besaven entre si desapareixien, cada cop que dues dones acariciaven els seus cossos nus, s'esfumaven en subtils aromes que quedaven surant a les consciències dels cecs. Perquè no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure i negar l'existència del desig aliè, de l'existència aliena no fa que desaparegui, només que s'oculti.
Aquesta situació és la que ha sabut captar, amb una delicadesa que transforma la tragèdia en lírica, l'artista d'origen iranià Laurence Rasti. En una sèrie de fotografies que publica la revista PlayGround Notícies, el fotògraf transforma la censura en globus, la negació en flors, en definitiva, la invisibilitat en poesia.
La setmana passada vam saber que Christelle Nangnou, una dona lesbiana procedent del Camerun, aconseguia asil polític a Espanya després de passar 24 dies retinguda a l'aeroport de Barajas a Madrid. En un primer moment, les autoritats espanyoles van denegar l'asil però la defensa de Nangnou va recórrer al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg que va frenar l'extradició. L'acció d'un grup de diputats de les Corts va aconseguir per fi salvar Christelle de l'infern que suposava tornar al seu país. La van fer visible i digna.
Hi haurà qui digui que només és un cas, una agulla en un paller, un gest per sortir als diaris. Al Talmud es llegeix que “Qui salva una vida, salva el món sencer”. Seguim doncs fent visible allò invisible i acollint els qui fugen de l'infern.
Gayles.tv
televisió Online
