El 26 de juny del 1977 es va fer a Barcelona la primera gran manifestació LGTB d'Espanya
EDITORIAL GAYLES.TV.- Barcelona va ser una festa, una festa descarada i irreverent, una demostració pública que érem i existíem, una gran mostra de solidaritat en què joves llibertaris, sindicalistes i feministes van sortir al carrer al costat de lesbianes, gais i transsexuals al primer gran acte de visibilitat LGTB de l'Estat espanyol. 5000 Persones cridant, cantant i desfilant per unes Rambles que estrenaven l'estiu amb l'olor de pólvora de les revetles recents flotant a l'aire.
Podríem explicar moltes coses d'aquell dia, anècdotes, enfrontaments, detencions, podríem parlar de Oriol Martí, metge i professor no numerari a la Universitat Autònoma de Barcelona que va ser detingut i posat a disposició de l'autoritat judicial militar per manifestar-se. Contar que hi va haver tres ferits greus perquè la policia va reprimir i amb ganes, argumentant que els participants a la manifestació havien agredit i insultat agents de l'autoritat. Contar tot això és, sobretot, dir que aquell dia es va plantar la llavor de la nostra futura llibertat i de la nostra lluita.
Perquè és que tot just havíem sortit de la llarguíssima nit de la dictadura i la llei de Perillositat i Rehabilitació Social que havia substituït la de Vagos i Maleantes seguia vigent per a homosexuals i això significava multes o fins i tot l'internament a presons o centres psiquiàtrics on els individus eren “rehabilitats” a base de teràpies d'aversió que, bàsicament, consistien en descàrregues elèctriques. A Badajoz internaven els passius ia Huelva els actius, no fos cas que es barregessin.
Davant l'oprobi i l'opressió de les polítiques tardà franquistes dels inicis de la transició, van començar a forjar-se els primers intents associatius de defensa dels drets de les persones LGTB. El FAGC (Front d'Alliberament Gai de Catalunya) convocaria aquesta primera manifestació, el mateix any es va fundar el Casal Lambda de Barcelona i Armand de Fluvià protagonitzaria la primera sortida de l?armari en un programa televisiu.
Tot això és el que explicaran els llibres d'història i les efemèrides, però el que ningú no explica és el formigueig de la llibertat que et corria per la pell, el sentiment compartit que podíem perquè crèiem que podíem. Les exposicions de Nazari i la sorpresa de trobar-te a Ocaña a qualsevol terrassa de la plaça Reial. No recordessin les consignes, tan políticament incorrectes, que cridàvem aixecant la mirada cap a les façanes: “Darrere de les finestres hi ha lesbianes, darrere dels balcons, maricons”. I és que aquella manifestació va ser fruit de l'atipament de timbres a locals amagats, de la ràbia de l'insult permanent, de no poder més de persecucions, detencions i rehabilitacions. I potser per tot això, les imatges en blanc i negre d'aquell meravellós crit de llibertat de vegades semblen tenir més color que algunes carrosses que avui, en ple segle XXI desfilen amb orgull pels carrers de les nostres ciutats.
Així que caldrà celebrar-ho i tornar a sortir al carrer, però amb consciència del que estem fent, que són molts els actes per commemorar-ho i que 40 anys no és res, tango i nostàlgia.
GAYLES.TV
televisió Online
